Reunim avui a dos joves crítics de Girona i Barcelona: Eudald Camps i Amanda Cuesta es veuen les cares davant unes mongetes, i parlen del seu treball, de les associacions de crítics, dels seus teòrics favorits o de com està el pati de la crítica d'art en les seves ciutats respectives.

Estem aquí reunits en el Restaurant La Penyora a Girona, per assistir a una trobada excepcional, un vis a vis prometedor…una confrontació rara. Per una banda Eudald Camps. Dandi o cínic abjecte? Potser ambdues coses. Artista i cèlebre crític d'art de l'escena gironina esmola la seva ploma diàriament en el Diari de Girona. Per una altra banda, Amanda Cuesta, crític d'art de l'escena de Barcelona. De caràcter dur i d'escola xarnega, Amanda porta una sòlida carrera que s'ha currat treballant per institucions com Hangar o el CASM. 2 crítics d'art en la trentena, 2 personalitats combatives. I de primer mongetes.

75MG: Us coneixíeu?

E: N'havia sentit a parlar, però no la coneixia personalment... En aquest món de l'art, et veus obligat a estar informat de qui és tothom, sinó... estàs perdut. Quan em vareu parlar de dinar amb l'Amanda Cuesta, vaig remenar papers que tenia per casa i van començar a sortir cosetes.

A: Generalment la meva eina per esbrinar qui és qui és Internet; per això he sabut que eres un crític de del Diari de Girona, que escrius i que has estat en jurats, però no sembla que hagis tingut cap tipus d'experiència de comissariat; això fa que sigui més difícil conèixer el teu treball si no ets de Girona, perquè, òbviament, jo el Diari de Girona no el compro.

75MG: Com a part integrant de dues escenes, la de Barcelona i la de Girona, com veieu la comunicació entre ambdues? Tots treballem a Catalunya, i només estem a 90km de distància, però 75mg considera que molts professionals de Barcelona en prou feines coneixen els que treballen a Girona...

E: La comunicació és pràcticament nul·la

A: Parlar de comunicació entre escenes és una súper-abstracció; només hi ha una sola escena, la de les persones. I sí, jo sí, tinc connexions amb gent d'aquí de Girona. Qualsevol nexe d'unió entre dues persones que tenen una amistat o una col·laboració és un pont de transvasament d'informacions.

75MG: Però creieu que s'afavoreix un clima de cooperació?

A: Si em parles d'escena entenent-la com un mapa institucional, sí que hi ha una col·laboració, produccions, determinats intercanvis. Aquí a Girona l'escena institucional la composa, en la meva opinió, Fundació Espais, les Sales Municipals... i poc més.

75MG: Espais és independent, perquè és privada (tot i que rep diner públic), però les Sales Municipals promocionen bàsicament artistes de Girona independentment de què siguin bons, dolents, millors o pitjors.

A: a Lleida també hi ha convocatòries de beques de producció exclusivament per a lleidatans... a Barcelona això no passa.

E: Home, té certa lògica afavorir l'endogàmia. Crec que aquesta discriminació positiva a Barcelona no és necessària, i sí que ho és a Lleida, Tarragona o Girona.

A: Pel que fa a aquesta qüestió penso que, lamentablement, avui en dia tenim, un excés de proteccionisme que ha acabat redundant (com ha passat amb models que han estat mítics, com l'holandès) en un mal art. Quan un sistema públic es converteix, en quelcom excessivament proteccionista això acaba generant un mal art, molt immobilisme i una gran falta de professionalitat. En general.

E: Aquí hi ha un joc de contradiccions: els artistes s'estan queixant sempre de què les institucions s'obliden d'ells. Tanmateix, reivindiquen la seva condició de gironins per aconseguir uns beneficis. A més a més nosaltres com a crítics/comissaris/teòrics els aconsellem que no es deixin protegir... En el fons persisteix la qüestió de sempre: les institucions valoren el que ve de fora amb una etiqueta d'indiscutible qualitat. Crec que els artistes tenen això molt present i tenen el sentiment de no ser profetes en la seva pròpia terra.

Quan un sistema públic es converteix en quelcom excessivament proteccionista això acaba generant un mal art, molt immobilisme i una gran falta de professionalitat.
- Amanda Cuesta

75MG: Però a 75mg creiem que aquesta inclinació a valorar millor el que ve de l'estranger s'està dissipant.

A: Jo també ho crec. I en part degut a Internet. A La Panera acabem d'inaugurar "Situació Lleida" i jo vaig detectar un complex d'inferioritat, un mal entès sentiment de perifèria. Fins i tot amb argumentacions de tipus geogràfic, i això és un absurd avui amb Internet; avui es pot treballar a nivell internacional, per exemple, com Àlex Gifreu que treballa des de Figueres per a tot el món. S'ha de resituar la idea d'internacional (que avui en dia és ja una fal·làcia). Avui en dia els contextos s'ubiquen conceptualment però no geogràficament. Puc estar més d'acord amb un curator de qualsevol altra part del món que amb un que està a la meva ciutat.

75MG: Com valoreu l'àmbit de la crítica d'art en l'actualitat a nivell internacional?

E: A nivell internacional la veig empobrida: hi ha una ruïna conceptual que es va arrossegant. Jo vaig estudiar Història de l'Art i de seguida em vaig tirar a la filosofia, precisament per posar remei a aquest problema; estava fart de llegir coses de gent que agafaven una borratxera verbal per no dir més que foteses. Una cosa bona que ha sorgit a EEUU és la corrent crítica que ha absorbit l'herència de la filosofia analítica i ha posat en ordre els termes. Aquesta reflexió lingüística està absolutament absent en el 90% de la crítica que es fa a l'Estat Espanyol. No hi ha un llenguatge crític, tot i que es nota molt en els mitjans. Hi ha gent que parla de metafísica sense tenir-ne ni puta idea. Hi ha molt mala literatura que remotament versa sobre objectes artístics. I això no és crítica.

A: No hi estic totalment d'acord. Jo ho miraria per un altre costat: quins espais té la crítica. Generacionalment, hem tingut manca d'una història de la crítica, donem pals de cec i busquem referents a fora. Però a part d'això, realment no hi ha hagut espai per la crítica. Vull pensar que s'està creant.

E: A què et refereixes?

A: Quan parlem aquí de la crítica, ens remetem quasi sempre a les ressenyes en premsa. I per a mi això potser no és crítica: són només ressenyes de premsa. Hi ha poquíssim espai per a la investigació en profunditat. Construir un aparell crític per interpretar un context, escena o artista requereix una inversió de temps que a ningú se'ns ofereix. A mi des del Santa Mònica se m'ha ofert aquest espai, Capital, una investigació durant un any per treure després una publicació. Però aquestes oportunitats no abunden. A Barcelona es va fer també Desacords com un intent de fer un equip d'investigació i fer una relectura, i tots sabem que ha acabat en un desastre considerable. Aquí a Girona hi ha l'esforç d'Espais i la seva convocatòria, però és una convocatòria de "xiste", perquè et publiquen un text... però no hi ha dotació econòmica.

75MG: Exactament

A: Quina inversió és aquesta? Com a crític sobrevius amb petites feines, però no existeix la possibilitat de fer una construcció sòlida i solvent.

E: Jo crec que del que depèn que la crítica assoleixi maduresa és dels mitjans de comunicació, i parlo de diaris amb tirades àmplies, no em serveix ni la revisteta d'Espais, ni... Han de ser El País, La Vanguardia, l'Avui,... han de ser els grans diaris els que es mullin.

Crec que del que depèn que la crítica assoleixi maduresa és dels mitjans de comunicació, i parlo de diaris amb tirades amplies, no em serveix ni la revisteta d'Espais, ni...
- Eudald Camps

75MG: I Internet?

A: Jo crec que d'espais n'hi ha un piló i no podem inventar-ne més; el problema és construir la idea, que és el problema de fons de la nostra crítica: no hi ha espais per la investigació. Moltes vegades fer un comissariat és un bon recurs per fer un exercici crític. El format de l'exposició és una excusa perfecta per finançar la teva pròpia investigació. Així és com està articulant la gent les seves coses, però sempre a precari, de manera fragmentada, condicionats al concepte expositiu que és molt trampós.

75MG: I què fa davant aquesta conjuntura les associacions de crítics, o què haurien de fer? Tenen alguna responsabilitat com associacions?

A: Si parlem del que ens toca, ACCA (Associació de Crítics d'Art de Catalunya) només dóna serveis molt concrets. Jo m'he donat d'alta aquest any... em... uf quin tema, aquest! (riures). No crec que sigui la seva responsabilitat. Sí que haurien d'oferir un servei d'assessorament jurídic...

75MG: Estableixen tarifes mínimes actualitzades... Però ningú respon per tu.

A: És que ser del ACCA serveix per a què automàticament tinguis el privilegi d'entrar gratis a tot arreu amb el carnet de crític internacional.

75MG: Tu pertanys a alguna associació, Eudald?

E: Jo no. Em fan molta ràbia les associacions, no crec que serveixin per a res. No em desperten confiança.

A: Però Eudald, estem amb una dependència brutal de la institució pública i el poder polític, i l'associació és una eina de lobbying i d'exercir pressió molt potent. Jo m'he fotut a l'ACCA...

E: Quant val la quota?

A: 60€ l'any

E: Només?

A: Sí, i això que et donen el carnet de crític internacional. Això s'acabarà ràpid, ja ho veureu. Crec que té a veure que ara com ara som quatre gats. Jo em vaig associar per qüestions polítiques, per veure com s'estava organitzant el poder polític...

E: (a la cambrera) Perdona. Em portaràs una altra copa de vi? De la casa... negre... de la casa.

A: A Madrid s'ha creat una institució de crítics que es fa dir "española" i que sorgeix com a reacció a una anterior formada per les vaques sagrades de Madrid (fins i tot hi ha octogenaris), però ha nascut desatenent i obviant als crítics que no som de Madrid. Jo vaig agafar una emprenyada... Ens varem posar en contacte amb tots els crítics que varem poder, d'aquí, per entrar en bloc a l'ACCA i intentar fer un relleu generacional i també donar-li un aire més combatiu. Ja sabem com funcionen els lobbies de poder a Catalunya i el pes específic d'algunes associacions com la dels galeristes i artistes, i crec que els que en som crítics perdem la veu.

75MG: Canviem de tema. Com a crítics, a nivell individual, com definiu la vostra postura? Us veieu recolzats per algú?

E: Veig la meva activitat de crític com una tasca en solitari. Deixo que cada proposta em descobreix la meva posició davant l'art. No vaig amb massa equipatge conceptual a mirar una exposició. Tu tens el teu discurs incorporat, encara que no en siguis conscient, i una peça d'art activa mecanismes en tu. Jo gaudeixo molt amb la pintura i el vídeo, però em fa ràbia la gent que postula només per un mitjà, com els del Net Art.

A: Bé, jo sóc freelance, i jo a diferència de l'Eudald no penso que sigui un treball en solitari; quan realment gaudeixo amb la meva tasca crítica, és en el treball sostingut i continuat. Com el que faig amb un grup molt concret d'artistes que conec des de fa deu anys, que recolzo incondicionalment, i involucrant-me completament en el treball que fan . Per mi, aquesta és la meva manera de contribuir a la construcció de l'Art.

75MG: No és una postura una mica sectària?

A: No, és humana. En el treball de construcció de l'art dia a dia hi ha una gran necessitat per part de l'artista de tenir algú amb qui dialogar, un mirall. Si jo hagués de definir la figura del crític ideal, seria la de qui realitza un treball constant, continuat i súper compromès amb una sèrie d'artistes dels quals t'interessa el seu treball i hi participes de forma directa.

E: Jo prefereixo ser un espectador apassionat. A mi, de fet, m'agrada anar a veure exposicions sense que l'artista sàpiga qui sóc jo... m'agrada aquest divorci.

75MG: Arriben ja les postres i anem acabant. Un mitjà en el que us agradaria publicar i encara no ho heu fet.

A: De forma fetitxista, Art Fòrum. També en el Cultura/s de La Vanguardia.

E: Mmm... un mitjà que no existeix, un que naixés sense les carències de les que hem parlat, un que funcionés.

75MG: 75MG potser?

E: Jo no ho deia per no semblar pilota, però per aquí va la cosa...

75MG: Un escriptor crític, curator, teòric, etc. que us agradi/convenci especialment.

E: Àngel Quintana és un home savi. M'agrada molt com escriu sobre cinema, i com és capaç de tocar moltes tecles sense grans focs d'artifici, amb una senzillesa aparent, però amb gran profunditat. També el filòsof Víctor Rodríguez Pin, especialment pel seu llibre "La caverna del murciélago", és molt aprofitable tot el que diu. (A la cambrera) En el menú quines postres teniu? Però, ... eh... a qui odio és a en Jorge Bucay. Un amic es va deixar un llibre seu a casa i el vaig amenaçar en cremar-lo si no venia a recollir-lo.

A: El meu referent és en Manuel Olveira; realment he begut d'ell i el considero un mestre. I odiar... odio a Harald Szeeman, a més a més com que s'acaba de morir, no ofendrem a ningú. Harald Szeeman per tot el que ha significat, per mafiós.

75MG: En quina fase de la vostra carrera us trobeu?

E: Inici

A: Jo també. Però si ets freelance, cada projecte és un inici. A partir dels 30 sí que és veritat que un arriba a una certa maduresa en les seves posicions i és quan t'arriben les bones oportunitats. Dels 30 als 40 és una dècada de construcció del projecte personal.

75MG: On us imagineu d'aquí a 10 anys?

E: Ara vaig al gimnàs i em vull fer un allargament de penis per a fer de boy... espectacles porno.
A:...

75MG: Com a última qüestió i després d'haver compartit un dinar... Què creieu que teniu en comú?

E: Un sentit poc pràctic de la vida.

A: Segurament.

> Patrocina aquesta secció:

Restaurant La Penyora
C/Nou del Teatre 3
Girona
Tel: 972218948
Horari: Obert de dilluns a diumenge per dinar i sopar
Preus: De 30 a 45 € per cap.

Amb el Suport: